Sé que sabes

Los recuerdos que me niego a borrar

por un beso que me haga olvidar

que tu y yo no somos de aquí ni allá,

pero tampoco de una misma realidad.

 

Y sé que sabes que te voy a mentir

si te digo que no puedo vivir sin ti.

Pero créeme, debes saber,

que con un suspiro tuyo, olvido querer.

 

Las fantasías que no me cuestan recordar

por una caricia que me ayude a superar

que no importa dónde cada uno está,

y que ninguno niega la verdad.

 

Y sé que sabes que te voy a mentir

si te digo que no puedo vivir sin ti.

Pero créeme, debes saber,

que con un deslice tuyo, olvido querer.

 

Los deseos que no me dejan en paz,

por una mirada vacía en la que saltar.

Y, quizás, de una puta vez callar

esa voz que me dice “búscala”.

 

Y sé que sabes que no te puedo mentir

y que miento pudiendo vivir sin ti.

Déu ens agafa confinats

L’atzar vagant pels carrers,
sense històries per representar.

Voreres buides de passes i
mirades creuades.

Els aparadors reflectint tot
menys topades i retrobaments.

Finestres on els ulls no veuen
abraçades, corredisses ni petons.

Un espai on cauen les fulles,
exempt de perfums.

Carrerons sords i muts
de confessions i converses de bar.

Ponts deserts, mirant sols
el riu, la catedral i els balcons.

Places que deixen de tenir nom
i de ser punt de trobada.

Els carrers seran sempre nostres,
perquè qui tira els daus, no mou.

Dolessència

Només pot quedar un de nosaltres. No hi cabem en aquesta incapacitat d’entendre’ns. Tu ja t’hi has resignat. A mi em costa més. He sucumbit a la dolçor de la nostàlgia durant molt de temps…massa. No es poden veure els mateixos ulls des d’una altra mirada. Això ho entenc. Per això, vaig decidir tancar-los i retrobar-te’ls en els records, sempre que em vingués de gust. Però el viatge al passat és còmode, fàcil i viciós. Cada cop que hi tornava, l’evidència era més afligidora. Sembla mentida que els bons moments, tot i seguir intactes a la memòria, provoquin sensacions tan oposades. Sí, efectivament, estic lluny d’entendre’t si a mi em queda tant per conèixer-me. Sempre em sorprendrà la insistència de l’ésser humà per definir-se, quan sap que arribarà quelcom amb el que no hi comptava.

No se m’acudirà mai justificar-me recorrent a les fantasies, que diuen estar inculcades per a una societat immadura i consumista. L’amor t’agafa desprevingut. Succeeix. I, de la mateixa manera que no es pot evitar que entri en el teu cor nu, tampoc es pot negar el seu dolor. No és desamor (una paraula que no hauria d’existir). Continua essent el mateix amor, però en comptes de fer-te sentir bé, et fa mal. Tant un estat com altre, però, comparteixen una cosa en comú: tu. El que fas, en els meus pensaments. El que faràs, en les meves divagacions. El que faries, en els meus desitjos.

Però ja no hi cabem tots dos. Hi ets encara que no vulgui. Hi ets, a saber, encara que no vulguis. No voler i no poder. Vet aquí quelcom amb el que comptava.

Què faig ara amb aquests records? M’agradaria pensar que, com diuen, el temps ho col·locarà tot al seu lloc. Però, quant de temps? Quin lloc? Al cap i a la fi, no sabem res fins a patir els seus efectes. No tenir la certesa que compartim les mateixes relíquies tampoc ajuda. Em fa pensar que allò que creia viscut ha estat amanit amb altes dosis de mitificació. Potser, sense adonar-me’n, he estat convivint amb el que volia creure en comptes del que va ser. Si bé és cert que de vegades hem recordat algunes de les nostres aventures, mai he aconseguit esbrinar què t’han fet sentir, ni ara ni aleshores. És una preocupació egoista, ho sé. Fins i tot, podria ser que contraproduent. Encara no sé ben bé, tenir el dret de preguntar-te sobre el passat, tot i que jo en formi part. Amb tota legitimitat, em podries qüestionar “per a què?”, i jo, ingènua, et contestaria que encara no ho sé. I és ben cert. No sé per a què ho vull saber, en realitat.

Diuen que les portes es tanquen amb una conversa. On s’ha vist que es necessitin dues mans diferents per fer girar un pom? Tanta és la necessitat de cloure els nostres panys que requerim qui ens els fa mantenir oberts. Jo no t’ho demanaré. No és el teu llast ni molt menys la teva comesa. Potser fa uns anys hauria sigut més fàcil. A l’adolescència ho comparteixes tot. A la maduresa, en canvi, prens consciència del que et pertany, sigui bo o dolent. Estem sols. Per això, no hi cabem tots dos en mi. No és cap retret. Jo t’hi he ficat, sense tu voler ni poder, i ni tan sols saber. Jo tampoc sé si hi sóc en tu ni com. Però com ja t’he dit, no sé per què hauria de saber-ho. La incertesa no ajuda, és cert, però què hi guanyo deixant de tenir-la?

El cert és que cap resposta em satisfarà. Definitivament, hi ha preguntes que no s’han de fer.

No hi trobo més lloc per a tu. La realitat té els seus límits i, com més conscient sóc, més atapeïda em sento. Per tu, podria explicar què és somniar despert, i assegurar que és tant lliure com el desig que encara et tinc. Peroxides, aquí sorgeix la paradora; com és bola, més quedo presa en el seu vol. Prou sé de les addiccions i que només existeixen dues: les suportables i les insuportables. Jo ja no et suporto més (quan algú fa servir aquesta expressió, malauradament, no sap de què parla).

Dic que t’hi has resignat a sentir i callar el mateix que jo. M’aventuro a afirmar-ho, sense saber-ho, perquè és l’única afirmació que em complau. Qualsevol alta opció em desconcertaria. I si de somiatruites he estat pecant, per què no enllestir-ho així, doncs? No puc desmentir la sospita que tu no veus portes per tancar, que els teus somnis descansen en el subconscient i que cohabites perfectament amb tu mateix. Però tu fa temps que has deixat de ser real per a mi. La teva il·lusió ha sigut la meva companyia, amb la qual ara no puc conviure. En sóc culpable. Sóc culpable d’haver preferit mantenir l’afecte amb qui eres en mi que amb qui ets. Si ha sigut o no un error ho deixaré també en mans de la incertesa. Però ara no hi ha cabuda per a cap dels dos. Potser he fet massa tard per tenir una alternativa que exclogui les altres. Però saber-ho…per a què?

 

Moment oportú al lloc oportú

Estem d’acord. Si vols quelcom, vés-ho a buscar. Però aquesta afirmació, m’he adonat, que mata el romanticisme que més m’agrada: el de la casualitat. No és cap secret que sóc una enamorada de l’extensa obra de Woody Allen (per favor, que duri encara uns quants anys més!). El capritxós destí en una ciutat enorme com és Nova York. Està clar que l’argument d’una pel·lícula sempre crea situacions del tot forçades, sobretot en aquest cas. Però m’encanta quan passa a la vida.

És com aquells cops que no saps si ho has somiat o es tracta d’un déjà vu, però el cas és que volies que passés i passa. I sí, hi haurà qui ho argumenti amb el tema de les energies, la previsualització, el poder de la ment i mil coses més. Per la meva part, continuaré creient que són casualitats. I ja no per un tema d’arguments, sinó una manera de veure la vida. Aquelles coses que es fan inexplicables i vols que continuïn essent així. Al cap i a la fi, si li treus això a la vida, no la fa una mica més avorrida?

Pensant-ho millor, potser la primera afirmació no era del tot adequada. No és tant que passi el que vols, sinó que les casualitats la majoria de vegades et porten coses que volies i no sabies. I sí, n’hi ha de casualitats ben mal parides, però ei, que mai et puguin dir que t’ho has buscat 🙂

Me dejaré llevar a ningún lugar

No puedo vivir sin ti. No hay manera. Y debería estar cansada.

Y, al margen de canciones que sonaban bien y te acaban cansando, esa es la realidad.

Un quiero y no puedo. Quien lo dijo, sabía bien de lo que hablaba.

Y, quizás, es eso en lo que consiste la putada de “tener esa madurez tan sexy”. Asumir.

Asumir que todos, incluso uno mismo, ya no volverá nunca más. Y, si volviera, sería el personaje más ridículo que marcaría nuestra propia historia. Y lo mismo pasa con nuestro alrededor.

Pero, ese “dejarse llevar” no desaparece nunca. Sólo hay que recordar eso; que no lleva a ningún lugar.

Quiero confesarme; hace “x” años, me miraba en el espejo y me decía “joder… 😉 ”. Me pusiera lo que me pusiera. Hoy, hago lo mismo y me digo “joder… 😦 ) También me pasa recordando escalofríos que ya no están tan presentes.

Y, no lo voy a negar, la echo de menos. Y mucho.

Pero cuando “estás esperando a que vengan a buscarte”, decides moverte.

Y ahí, empiezas dulcemente a enredarte en tus manos, en tu pelo y en tu cabeza. Y, sobre todo, a apreciar tus rarezas.

Traspasas la frontera de la nostalgia, y cuelgas tu bandera. Ahora sí, eres la reina. Y, a partir de aquí, siempre reinarás.

 

Apatia de rius infinits

És aquella sensació de familiaritat però ho sents com la primera vegada. Com un espectre, està present en allò que veus, que escoltes, que olores. Tant de bo tocar-ho. Pot pesar com una pedra i tornar-se, de cop, efímer. Volar, inevitablement. Sempre sent gat i no hi ha cop que no m’enganxi abaixant la guàrdia. Sóc un ratolí en un diari de dos. Mai m’acabaré d’acostumar, tot i que sigui sempre igual. És el que té sé musa, imagino. Jo no crec saber-ho mai. O potser només sigui així amb la meva. O amb mi. No sé tampoc si deu ser bo o dolent. L’únic cert de tot plegat és que asseguro que hi ha històries interminables.

thumb_IMGP2624_1024

Per a festes, zero problemes

Efectivament, el món mai està a la mida de ningú i no perquè el món hagi de tenir una talla concreta, sinó que, per gran o per petit, sembla com si ens neguéssim que se’ns ajusti bé. I el cert és que, tot i saber-ho, ens costa acceptar que el món no està en contra nostre. Tampoc és que nosaltres tinguem cap problema. Bé, sí, un de ben gros: ens encanten els problemes.

Sovint, sobretot en aquestes dates, penso en l’avi. M’imagino la cara que faria si sentís els meus “problemes. Miraria al cel i, dins seu, es diria: millor callo. No cauré en la simplicitat d’afirmar que abans sí que tenien problemes, que som uns tous, etc… Tot i així, sí que m’atreveixo a afirmar que avui, majorment, ens acabem fent forts davant, no tant d’adversitats externes, sinó de nosaltres mateixos.

Tenim un problema d’acceptació greu, tant de cara a un mateix com de cara als demés. Que si els tímids, uns rars, que si els espontanis, uns prepotents… i així. Per tant, em permeto un altre atreviment: els prejudicis són l’arrel de la nostra infelicitat. Com unes cortines ben espesses, no deixen veure bé a través seu i pesen com unes condemnades.

Dit tot això, i perdoneu, perquè és la Nit de Nadal però no sempre cau en un bon dia, desitjo que, si hi ha qui m’entén, recuperi les forces aquestes festes i pel 2019 renovi les neurones.

Inevitables

No hi ha cap dubte que les persones poden treure’t de polleguera o de la misèria.

N’hi ha, fins i tot, capaces de provocar les dues coses, amb la mateixa intensitat i total facilitat. Són aquelles de les que estàs convençut que saben trobar-te les pessigolles i punts dèbils, com si fossis un punt central que ocupés tota la diana. Sense esforç, i potser fins i tot sense saber-ho, causen remolins emocionals només obrint la boca. Gent totalment normal que, per una raó o altra que queda fora del nostre enteniment, la seva sola presència substitueix tot el nostre egocentrisme. Seria com aquella droga que t’apropes o t’allunyes, perquè tu “controles”, però que igualment necessites.

Per sort per a la nostra salut mental, també hi ha el cas contrari. El mar tranquil personificat. Aquell baròmetre humà que, només mirant-te, torna a col·locar-te en equilibri. Silencis i paraules combinats en perfecta harmonia amb el que volem sentir i escoltar. També en aquest cas, es tracta de persones que, per a uns altres, són el més comú. Per a nosaltres, però, posseeixen el do d’asserenar-nos quan nosaltres som completament incapaços.

Tant uns com altres, inevitablement, formen part essencial en la nostra vida. Ens coneixen i han estat escollits per les nostres entranyes, per a bo o dolent. Tot i passar el temps, sempre hi són d’una manera o altra, com el yin i el yang.

No trobarem pas un 2X1 pel Black Friday?

Canvi de xip

Quan diem que la vida es caracteritza per moments, estic força d’acord. Solen durar tan sols uns segons, però són instants que poden canviar el rumb de la teva vida. Aquesta petita bombolla dins la línia del temps, flota i s’allunya del que pensaves i senties.

En termes de consciència, estàs tan captivat pel present, que oblides el perquè i el com has arribat allà. Com si es tractés d’una revelació, la part del cervell on habita l’essència més profunda s’il·lumina. L’escala de prioritats s’ensorra convertint-se en una sola realitat.

L’instint més primari travessa tots els filtres de les nostres emocions i envaeix tot el nostre ésser, com si fóssim altra persona. Paradoxalemnt, és en aquests casos on som més nosaltres mateixos. És on es desvela el que realment ens importa, al marge de totes les convencionalitats.

I és aquí on alguna cosa en tu fa “un click”.

Què mal fets estem, que la lucidesa ens ve dosificada per moments i només per recordar-nos obvietats.

El trajecte d’una urna

Puip-puip. Les passes ressonen. El maleter s’obre. Paquet dins.

La clau gira. La ràdio apagada. El motor gruny. Les rodes es mouen.

El cotxe puja la rampa. Dreta, esquerra. No ve ningú.

Rosada de matinada. Silenci urbà. Avingudes desertes.

Semàfor en vermell. Frenada suau. Altre cotxe enfront.

Mirada desconfiada. Segons d’inspecció. Somriure còmplice.

Primera. Segona. Una pressa prudent. Marxa discreta.

Parada. Arribat al destí. En punt. Trucada perduda.

 

Dues cares conegudes. Bon dia. El maleter torna a obrir-se.

Paquet fora. En busca d’un altre destí. No gaire lluny.

Les passes conegudes s’apressen. Aquest cop sí.

Altra clau gira. Tancats i ben tancats. Cap dins.

Grades buides. Pista plena. Taules, cadires, paperetes, bolígrafs.

Arriba la peça que faltava. La peça mare. LA PEÇA.

Ulls oberts. Mans aplaudint. Sons indesxifrables.

Molts somriures. Alguna llàgrima. Cap por.

 

Reunió. L’última abans que comenci tot. Rodona de braços creuats.

Repàs de les instruccions. Recordatori dels ‘en cas de’.

Qui no ho veu clar? Última oportunitat. Tot entès? Tot a punt? Doncs, va!

Tothom al seu lloc. S’obren les portes. És l’hora.

Gentada, estelades, canalla, pares, iaies.

Crits. Votarem! Megàfon. Silenci. Cua escoltant.

Sobretot, serenitat. Que ningú es faci el valent.

Anem a votar.

 

DNIs a la mà. Paradoxa. També les paperetes. Estaven aquí.

Creuetes. Siis. Nos. Cauen dins la peça. Essència.

Ep!

Este dominio ha sido intervenido y se encuentra a disposición de la Autoridad Judicial

Pirata a la sala. Dos minuts de batalla. Victòria. Seguim per proa.

Voluntaris per a tot. Voluntaris per al poble. Poble per al poble.

Seguim votant. Seguim fotografiant (oju amb els de la mesa!)

Whatsup, autopista de selfies. La majoria, sense filtres.

 

La cua es belluga. Nervis. Twitter bull. TT amb males notícies.

Cops. Ferits. Porres. Furgons. Pilotes de goma.

On són? Vindran aquí?

Megàfon demanant calma. Més ràdios enceses. Més tuits.

Es preveu un ‘en cas de’. Torna el megàfon. Instruccions.

Nens i gent gran cap a casa. La resta, tots ben junts. No passaran.

Vibra un mòbil. Seguidament, Himne del Barça. ‘Digues-me’.

Megàfon. ‘Em diuen que venen’.

 

Minuts eterns. Silenci. Mirades creuant-se. Un xiuxiueig.

L’urna continua emplenant-se. Més essència que mai.

Festa acabada. La democràcia més madura s’imposa.

Seguim. Ja queden pocs. Barri petit.

Una furgoneta fosca. Falsa alarma. Pobre veí.

Més minuts. Incertesa. Estranyesa. Incredulitat.

L’últim, ha votat. Alleujament. No ha vingut ningú.

La festa torna. De nou, els riures i alguna llàgrima.

 

Portes, altre cop, tancades. Abraçades. Hem votat.

Urna oberta. Siis, nos. L’última. També és un si.

Paperetes comptades. Recomptades. Més siis, menys nos.

Que no faltin abraçades. També petons, per què no?

S’ha decidit. Passem el parte. Què no hi faltem nosaltres!

Tornem a mirar Twitter. D’altres no han tingut la mateixa sort.

Un pas més, un pas menys.

No serà avui. Tampoc demà. Però serà.