Estiu rellevat

Una de les més clares mostres de que el temps és efímer és l’estiu. No només per lo ràpid que passen les vacances, que això ho sabem tots, sinó per com canvien les rutines i activitats estiuenques de fa uns anys al present. En quin moment vam deixar aparcada indefinidament la bicicleta?

La Costa Brava, en el meu cas i el de molts, ha sigut sempre testimoni d’aquests canvis generacionals. Cases i apartaments ocupats, un bon dia, per cares desconegudes. Banyistes amb els que coincidies any rere any deixen de repetir. Les criatures que formaven aquella colla d’estiu han crescut i fan la seva. I, per un moment ple de nostàlgia, penses ‘quina llàstima’. Una reacció tan normal com innecessària.

Com tot cercle, el de la vida tampoc deixa de girar. Hem passat el relleu. Ara són altres qui juguen partides de cartes a la platja. Fem, progressivament, un pas al costat per deixar lloc a les noves colles, nous amors, noves aventures… que, per molt temps que passi, no seran tan diferents al que vam passar nosaltres.

Anuncis

La curiositat va acabar amb el vici

Farta de tanta insistència, la Júlia va prometre deixar de fumar en quant sabés el resultat del seu últim examen de carrera. Fins ara, la pressió per obtenir el títol de Dissenyadora d’Interiors Aeroespacials li havia servit per mantenir-se coma una repudiada. Des de la instauració del sistema descarbonitzador a l’atmosfera, la indústria i comerç del tabac havia sigut il·legalitzat i les impressores 3D eren l’únic mitjà permès per a l’autoconsum de cigarretes. Tot i així, els consumidors eren vistos com a poc menys que traïdors a l’espècie humana que, per fi, havia pres consciència de la seva responsabilitat envers el planeta on vivia. Després de tres mil·lennis, l’home podia presumir de ser el conservador i defensor de la Terra. Calia, doncs, assegurar la seva permanència.

A la Júlia li quedava poc més d’una setmana per complir amb el seu compromís. Després de moltes hores a l’estudi i poques al llit, ja només li quedava esperar. Alea iacta est. Lluny de pensar en el veredicte dels seus professors, però, no podia treure’s del cap que la seva relació amb la nicotina estava a prop d’acabar-se per sempre. Casa seva estava a punt de quedar ben buida. Els cafès i les cerveses s’alçarien sobre la taula, solitàries, sense cap cendrer que els acompanyi. Llegir un bon e-book o escoltar space-jazz passarien a ser dos hàbits nus, sense el seu embolcall espès. Les cites perdrien subtilesa sense poder jugar amb els seus llavis mentre formen columnes de fum. No podia. Ho havia d’evitar. No podia permetre que allò passés. Havia d’impedir que la universitat fes pública la seva qualificació.

Si bé és cert que desitjava donar per acabada la seva etapa acadèmica, la Júlia encara no es sentia preparada per sacrificar el seu vici. Així doncs, va pensar, només calia trobar un pla que tan sols allargués un xic més la burocràcia de la institució a fi de donar-li a ella més temps per encarar la seva decisió. Malauradament, resultava massa difícil accedir a l’edifici, després que implantessin el nou sistema de seguretat a base de lectures sincronitzades d’ADN. Tampoc resultaria factible intentar hackejar l’ordinador central, ja que només es podia activar per mitjà d’una signatura a cinc bandes. Només quedava una solució; segrestar momentàniament a la Sra. Alícia, Directora de Càtedra, per tal de que no entregués les notes a l’Arxiu Central.

Va demanar el de sempre: cafè amb llet, suc de taronja i entrepà de pernil. El que no sabia era que la cambrera que l’atenia, i que havia resultat ser la seva alumna durant els dos últims anys, havia deixat dissoldre un tripi transportador en el seu suc. La Júlia va pensar que el millor remei era la solució més senzilla. La Sra. Alícia viuria un somni dissenyat curosament per a fer-li creure que, efectivament, havia entregat les últimes qualificacions d’aquell any. Per sort, va ser fàcil recrear tots els escenaris, ja que la Júlia, a més d’observadora i de tenir molt bona memòria, es coneixia prou bé la rutina de la seva Directora. En quant es despertés, creuria que s’estava prenent el cafè de la tarda en aquella mateixa cafeteria. Així doncs, només calia esperar a que la droga fes efecte sobre l’inconscient.

Un cop dormida, la Júlia es va dirigir a la taula per retirar-li les sobres de l’esmorzar i acomodar-la bé a la cadira. Passarien unes hores abans no es despertés. Abans de girar cua, però, va veure de reüll la carpeta mig oberta per on treia el cap el llistat de notes del seu curs. Estava prou convençuda que havia superat l’última prova, però les seves inseguretats sempre predominaven sobre les seves certeses. No es va poder contenir a donar-li una ullada. Amb sigil, va agafar el full dactilar amb la punta dels dits i va lliscar el dit índex fins trobar-se. Va dubtar abans no cliqués sobre el seu nom però, finalment, es va decidir. Davant la perplexitat, va haver d’ampliar la grandària de les lletres per tal d’acabar-se de creure el que llegia. Júlia Jobseny, matrícula d’honor.

Aquella nota li permetria, no només a múltiples ofertes de feines en les que sempre havia somiat, sinó també accedir a estudis altament qualificats i reconeguts si ho desitgés. No s’ho podia creure. Actualitzava la pantalla mostrada pel full, una i altra vegada, per assegurar-se que no es tractava de cap error. Quan ja va estar convençuda, va contactar amb la seva mare per comunicar-li la bona notícia. Després de molts riures i felicitacions, li va dedicar un somriure seguit per un missatge: ‘Bé Júlia, ja saps el que et toca’.

 

Maleït full en blanc

La imatge del full en blanc i la sensació que provoca no deixa de tenir cert paral·lelisme amb el nostre moment actual. És com si es tractés d’un mirall que desperta la introspecció més intuïtiva.

De vegades, tens tantes coses a dir que no saps per on començar. Quan és la vida la que et porta a tu i no tens més remei que tirar de la capacitat de reacció. És tal la informació que tens al cap que has d’esperar a processar-la abans no comences a teclejar. Això, però, no es pot considerar un veritable problema. Al cap i a la fi, només cal dedicar un breu espai de temps a ordenar les idees.

D’altres cops saps perfectament què vols dir però materialitzar-ho en paraules implica afrontar certa realitat que no sempre és fàcil d’assumir. A l’hora d’escriure, ben sovint, és molt més important saber el com que el què. La cruesa de les nostres emocions no sempre troben les paraules adients a fi de ser enteses. Així i tot, i com en el cas anterior, el temps sol ser un bon aliat per reconduir sentiments a la vida i paraules al text.

Però, i quan no tens res a escriure? La pantalla, desafiant, et recorda que el seu contingut depèn de tu i que la seva absència és fruit de la teva mediocritat. Efectivament, la buidor d’un full en blanc és la buidor d’una vida que passa, sense pena ni glòria. Un recordatori de com la teva ment dorm en un somni profund, aliena del que passa al seu voltant.

En fi, qui ho diria, sembla que al final he tingut alguna cosa a dir.

La vida (també) és somni

Si bé és cert que l’experiència ajuda molt a l’hora d’escriure, particularment, dono les gràcies per les coses que no han passat. Sempre hi ha quelcom de romàntic en allò que podia haver sigut i que finalment no va ser. Al cap i a la fi, les vivències no deixen de ser el reflexe d’una realitat, sempre limitada. En el seu moment, mantenen tota la seva intensitat però, a la llarga, el seu record queda difuminat.

Resulta molt més difícil donar pas a la creatividad a partir de lo viscut que no pas a lo imaginat. Els anhels són mutants, múltiples i eterns. Característiques idònies en el món de qualsevol art. Des de sempre se sap que la inspiració ve de les muses i el platonisme. De fet, i paradoxalment, què hi ha de més real que els desitjos?

El voler i no poder, els famosos trens perduts… ens han obert les portes, ben sovint, a emocions dignes de sentir i expressar.

I amb aquesta reflexió, m’ha resultat inevitable recordar els versos de Segismundo:

¿Qué es la vida?, un frenesí.
¿Qué es la vida?, una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Regals

Sense saber si l’encerto o no, el cert és que mai m’ha ocasionat gaire mal de caps trobar un regal per a cada ocasió. Així i tot, no negaré la dificultat de la tasca.

Primer, has de tenir en compte la relació que tens amb aquella persona. És la manera més intuitiva, si fós el cas, de descartar nyonyeries i/o trapelleries.

Després, analitzes exhaustivament, amb més o menys d’èxit, de qui es tracta. Fer aquest exercici no sempre és fàcil, sobretot quan mai has estat a casa seva. Llegeix? Col·lecciona? Cuina?…

Ara bé, quan coneixes a l’homenatjat, no es redueixen els problemes. Si té un hobby, segur que té de tot sobre la seva afició. Si és un “delicatessen”, vejam què trobes prou “fetén” i a quin preu. A cada tret, hi sols trobar un però.

El pitjor, sens dubte, és quan vagabundeges per les tendes a la recerca del regal perfecte. A part de l’evident perill d’acabar mirant coses per a tu, també pots caure en l’error d’escollir, no el que li agrada, sinó el que t’agrada per a ell/a. Aquí entra el famós “massa personal”.

Que no us enganyin. Els qui encerten no són detallistes, són aptes per a la física o per al joc.

El barri

No acostumo a visitar la meva ciutat natal, Barcelona. De fet, quan hi vaig no paro de pensar en l’hora de tornar a casa. Tot i així, les sensacions canvien quan es tracta de passejar pel teu barri. En aquest cas, allargues el temps per poder retrobar-te amb tots aquells racons que desperten els records on vas ser feliç. Trobades, xerrades, petons… Un llarg etcètera que et fa qüestionar com és possible, doncs, poder-se despistar en el dia a dia. Molt savi qui va dir que la memòria és selectiva.

Així i tot, els canvis sobre l’escenari són més que notables amb el pas del temps, més tractant-se de Barcelona. La cafeteria, la perruqueria o el forn on freqüentaves ja no hi són. Imagino que deu ser per això que veure un establiment que continua en el seu lloc fa que t’envaeixi un “absurd” entusiasme. La nostàlgia té moltes cares. Resulta curiós, també, que perduri el magnetisme inclús topant en llocs on les experiències no van ser tan bones. Aleshores caus que tu també has canviat.

El que més m’agrada, però, és que es doni aquella mínima possibilitat de creuar-te amb qui vas compartir aquells carrers. Aquell fill de veí que pujava amb tu a l’ascensor o la dona que t’atenia al quiosc. Alguns et recorden, altres els hi costa més. Amb aquests últims, tens l’oportunitat d’homenatjar aquella cançó tan genial com és ‘¿Y tú de quién eres?’ de ‘No me pises que llevo chanclas’.

La conclusió de tot plegat: estimo el meu passat a Barcelona i estimo el meu present a Girona. Serà que el temps m’ha posat al seu lloc?

Compliu amb els compliments?

Tinc un full penjat a la meva pissarra on s’indiquen els ’12 signes que la teva vida va per bon camí’. No són gaire d’aquestes coses, però aquesta declaració d’intencions em va agradar.

Tinc marcats en verd aquells signes que tinc assolits. Ja porto la meitat. Quan hi penso, em fa sentir bé. No tothom és capaç de demanar ajuda quan la necessita o ignorar el que la gent pensi sobre la teva persona. O, quelcom difícil, deixar anar allò que et fa sentir malament.

Però, quan miro aquells signes que no estan marcats, n’hi ha un que em crida especialment l’atenció. No només perquè crec que és el més difícil d’assumir per a mi, sinó perquè penso que és el cas de la gran majoria: acceptar compliments. Ho trobo una paradoxa força inquietant.

Es tracta d’aquella falsa modèstia que a tots ens irrita? Pensem que no mereixem els compliments, tot i queixar-nos de no rebre’n prou? Creiem que els que rebem són convencionals, mentre que els que emetem són reals? No tinc gaire clar quin deu ser el motiu, però la sensació és que fer de menys els compliments rebuts ens surt gairebé automàtics.

Ens agraden però, alhora, ens incomoden. Per què, doncs, no contestem amb un somriure acompanyat d’un ‘moltes gràcies’? Sempre afegim una ‘coletilla‘ per excusar-nos.

Per cert, avui, no sé per què, esteu especialment estupends.

Tòpics

Us admiro aquells qui no us penediu de res. Sembla com si us protegís una espècie d’aura quan dieu allò de “de no ser així, jo no seria aquí”. L’equació entre els vostres triomfs i derrotes semblen haver donat un resultat satisfactori. Tirant de tòpics, la conjunció dels trens on heu pujat i els que heu perdut ha sigut satisfactòria. O, el que més m’agrada, ha sumat més els fruits del vostre atreviment que no pas els penediments de la vostra covardia. En definitiva, heu après del que no heu guanyat i heu guanyat perquè abans heu sabut perdre.

Us admiro, perquè jo sóc on sóc però encara em penedeixo de coses. Per què no viure del present, quan passat i futur no hi són? Tal com respondria Wittgeinstein, perquè passat i futur existeixen en tant que són conceptes. Em resulta incapaç de posar una balança i calcular les avantatges i desavantatges que ha causat alguna acció meva. L’únic que sé és si em fa sentir bé o malament. Sóc així de primitiva. Segueixo penedint-me d’allò que el temps no ha pogut ‘rebaixar’, perquè continuo pensant que va ser un error prou substancial per recordar-ho.

No sóc cap màrtir, però tampoc m’ha agradat mai maquillar-me gaire. Serà que ens cal ser més naturals?

Som pols

Les fulles corren, emportant-se un temps que no vol marxar i els records s’enlairen, perdent-se entre la pols. Els encerts i les derrotes s’ensorren formant la mateixa runa i les llàgrimes amb prou feines poden escalfar la fredor del moment. El sol entre les branques mortes il·lumina els pensaments, creant una teranyina on tot cobra sentit. Els segons van passant, agonitzant, atrapats en la nostàlgia. Demà, no seran més que la companyia d’un sospir.

Mentrestant, en algun lloc sonen els càntics i els riures dels qui habiten en la memòria. Els qui t’han fet encongir el cor, amb paraules i silencis. Els qui t’han ensenyat, per bé o per mal. Els qui t’han obert portes i t’han ajudat a tancar d’altres. Els qui seran. Els qui han estat. Tots els qui, rient o plorant, t’han fet créixer. Tots ells celebren sota el mateix cel enteranyinat, entre les mateixes fulles.

Arrencats del passat, quedem sols i despullats amb els nostres somnis, verds encara. Petites mostres d’esperança que acabaran en runes, però que ens esperaran entre la pols.

Primeres impressions

Punyeteres i inevitables. En tenim i projectem, i en moltes ocasions no s’ajusten al que voldríem. Som tremendament crèduls en el món de les aparences i això provoca moltes decepcions. Perdre l’oportunitat de conèixer gent que resultava ser afí o haver perdut el temps amb d’altra que ha acabat sent insuportable. Probablement, el més greu error és la nostra impaciència a l’hora de fer servir el nostre “col·lador social”, sense fixar-nos si n’hem extret tot el suc. Això comporta temps, però sembla que aquesta era de la immediatesa també ens influeix en aquest context.

Si bé és cert que la intuïció no sol fallar, en aquest cas es topa amb les “triquiñuelas” de voler encaixar. No deixem de ser qui som, ja que en l’esforç de voler agradar es dedueix qui té més o menys torpesa. D’altra banda, també hi ha un altre factor comú que ens engloba a tots quan es tracta de les primeres impressions: com més exigents som amb la resta, més comprensió cap a nosaltres demanem. Entenem prou bé les nostres inseguretats i pensem que no existeixen en els altres, quan sabem de sobres que és una condició intrínseca de l’ésser humà.

Segurament no podrem canviar mai el nostre pobre criteri pel que fa a les primeres impressions, però qui va dir que la nostra espècie era justa?