Inevitables

No hi ha cap dubte que les persones poden treure’t de polleguera o de la misèria.

N’hi ha, fins i tot, capaces de provocar les dues coses, amb la mateixa intensitat i total facilitat. Són aquelles de les que estàs convençut que saben trobar-te les pessigolles i punts dèbils, com si fossis un punt central que ocupés tota la diana. Sense esforç, i potser fins i tot sense saber-ho, causen remolins emocionals només obrint la boca. Gent totalment normal que, per una raó o altra que queda fora del nostre enteniment, la seva sola presència substitueix tot el nostre egocentrisme. Seria com aquella droga que t’apropes o t’allunyes, perquè tu “controles”, però que igualment necessites.

Per sort per a la nostra salut mental, també hi ha el cas contrari. El mar tranquil personificat. Aquell baròmetre humà que, només mirant-te, torna a col·locar-te en equilibri. Silencis i paraules combinats en perfecta harmonia amb el que volem sentir i escoltar. També en aquest cas, es tracta de persones que, per a uns altres, són el més comú. Per a nosaltres, però, posseeixen el do d’asserenar-nos quan nosaltres som completament incapaços.

Tant uns com altres, inevitablement, formen part essencial en la nostra vida. Ens coneixen i han estat escollits per les nostres entranyes, per a bo o dolent. Tot i passar el temps, sempre hi són d’una manera o altra, com el yin i el yang.

No trobarem pas un 2X1 pel Black Friday?

Anuncis

Canvi de xip

Quan diem que la vida es caracteritza per moments, estic força d’acord. Solen durar tan sols uns segons, però són instants que poden canviar el rumb de la teva vida. Aquesta petita bombolla dins la línia del temps, flota i s’allunya del que pensaves i senties.

En termes de consciència, estàs tan captivat pel present, que oblides el perquè i el com has arribat allà. Com si es tractés d’una revelació, la part del cervell on habita l’essència més profunda s’il·lumina. L’escala de prioritats s’ensorra convertint-se en una sola realitat.

L’instint més primari travessa tots els filtres de les nostres emocions i envaeix tot el nostre ésser, com si fóssim altra persona. Paradoxalemnt, és en aquests casos on som més nosaltres mateixos. És on es desvela el que realment ens importa, al marge de totes les convencionalitats.

I és aquí on alguna cosa en tu fa “un click”.

Què mal fets estem, que la lucidesa ens ve dosificada per moments i només per recordar-nos obvietats.

El trajecte d’una urna

Puip-puip. Les passes ressonen. El maleter s’obre. Paquet dins.

La clau gira. La ràdio apagada. El motor gruny. Les rodes es mouen.

El cotxe puja la rampa. Dreta, esquerra. No ve ningú.

Rosada de matinada. Silenci urbà. Avingudes desertes.

Semàfor en vermell. Frenada suau. Altre cotxe enfront.

Mirada desconfiada. Segons d’inspecció. Somriure còmplice.

Primera. Segona. Una pressa prudent. Marxa discreta.

Parada. Arribat al destí. En punt. Trucada perduda.

 

Dues cares conegudes. Bon dia. El maleter torna a obrir-se.

Paquet fora. En busca d’un altre destí. No gaire lluny.

Les passes conegudes s’apressen. Aquest cop sí.

Altra clau gira. Tancats i ben tancats. Cap dins.

Grades buides. Pista plena. Taules, cadires, paperetes, bolígrafs.

Arriba la peça que faltava. La peça mare. LA PEÇA.

Ulls oberts. Mans aplaudint. Sons indesxifrables.

Molts somriures. Alguna llàgrima. Cap por.

 

Reunió. L’última abans que comenci tot. Rodona de braços creuats.

Repàs de les instruccions. Recordatori dels ‘en cas de’.

Qui no ho veu clar? Última oportunitat. Tot entès? Tot a punt? Doncs, va!

Tothom al seu lloc. S’obren les portes. És l’hora.

Gentada, estelades, canalla, pares, iaies.

Crits. Votarem! Megàfon. Silenci. Cua escoltant.

Sobretot, serenitat. Que ningú es faci el valent.

Anem a votar.

 

DNIs a la mà. Paradoxa. També les paperetes. Estaven aquí.

Creuetes. Siis. Nos. Cauen dins la peça. Essència.

Ep!

Este dominio ha sido intervenido y se encuentra a disposición de la Autoridad Judicial

Pirata a la sala. Dos minuts de batalla. Victòria. Seguim per proa.

Voluntaris per a tot. Voluntaris per al poble. Poble per al poble.

Seguim votant. Seguim fotografiant (oju amb els de la mesa!)

Whatsup, autopista de selfies. La majoria, sense filtres.

 

La cua es belluga. Nervis. Twitter bull. TT amb males notícies.

Cops. Ferits. Porres. Furgons. Pilotes de goma.

On són? Vindran aquí?

Megàfon demanant calma. Més ràdios enceses. Més tuits.

Es preveu un ‘en cas de’. Torna el megàfon. Instruccions.

Nens i gent gran cap a casa. La resta, tots ben junts. No passaran.

Vibra un mòbil. Seguidament, Himne del Barça. ‘Digues-me’.

Megàfon. ‘Em diuen que venen’.

 

Minuts eterns. Silenci. Mirades creuant-se. Un xiuxiueig.

L’urna continua emplenant-se. Més essència que mai.

Festa acabada. La democràcia més madura s’imposa.

Seguim. Ja queden pocs. Barri petit.

Una furgoneta fosca. Falsa alarma. Pobre veí.

Més minuts. Incertesa. Estranyesa. Incredulitat.

L’últim, ha votat. Alleujament. No ha vingut ningú.

La festa torna. De nou, els riures i alguna llàgrima.

 

Portes, altre cop, tancades. Abraçades. Hem votat.

Urna oberta. Siis, nos. L’última. També és un si.

Paperetes comptades. Recomptades. Més siis, menys nos.

Que no faltin abraçades. També petons, per què no?

S’ha decidit. Passem el parte. Què no hi faltem nosaltres!

Tornem a mirar Twitter. D’altres no han tingut la mateixa sort.

Un pas més, un pas menys.

No serà avui. Tampoc demà. Però serà.

Posar-se al dia

Si bé és cert que a ningú li agrada acabar l’era vacacional, cal dir que la tornada a la rutina no l’he viscuda mai com un trauma. Ben al contrari, el visc com un nou cicle. Com si es tractés d’Any Nou, els primers dies postvacacionals estan carregats de bons propòsits. En el meu cas, a més, cau el meu aniversari, així doncs, també desitjos.

No és fàcil, però, agafar el ritme. Si realment hem desconnectat durant les vacances, el cap sol resistir-se a canviar pel mode automàtic. Vols fer mil coses alhora, que abans et sortien soles, i vas més lent que mai. De vegades, fins i tot, has de fer un petit esforç en recordar trajectes i ubicacions. Aquest procés d’adaptació, reconeixem-ho, també té la seva gràcia.

Imagino que els qui tenen criatures, tot i l’enrenou, són contagiats per la il·lusió dels seus fills. Qui no recorda el retrobament amb els companys i les ganes de saber amb qui coincidiries a classe? Si més no, l’arribada d’una nova estació no deixa de ser un “nou curs” per a tothom, i més si es tracta de la tardor.

Però el que realment m’agrada de tornar “al món real” és retrobar-te amb una gran part del teu jo, és a dir, el dia a dia que has escollit o amb el que has après a conviure de la manera més plaent possible. Aquells petits gestos o moments repetitius que, quan tornen, no t’havies adonat que els trobaves a faltar.

En fi, feliç tornada a tothom!

Estiu rellevat

Una de les més clares mostres de que el temps és efímer és l’estiu. No només per lo ràpid que passen les vacances, que això ho sabem tots, sinó per com canvien les rutines i activitats estiuenques de fa uns anys al present. En quin moment vam deixar aparcada indefinidament la bicicleta?

La Costa Brava, en el meu cas i el de molts, ha sigut sempre testimoni d’aquests canvis generacionals. Cases i apartaments ocupats, un bon dia, per cares desconegudes. Banyistes amb els que coincidies any rere any deixen de repetir. Les criatures que formaven aquella colla d’estiu han crescut i fan la seva. I, per un moment ple de nostàlgia, penses ‘quina llàstima’. Una reacció tan normal com innecessària.

Com tot cercle, el de la vida tampoc deixa de girar. Hem passat el relleu. Ara són altres qui juguen partides de cartes a la platja. Fem, progressivament, un pas al costat per deixar lloc a les noves colles, nous amors, noves aventures… que, per molt temps que passi, no seran tan diferents al que vam passar nosaltres.

La curiositat va acabar amb el vici

Farta de tanta insistència, la Júlia va prometre deixar de fumar en quant sabés el resultat del seu últim examen de carrera. Fins ara, la pressió per obtenir el títol de Dissenyadora d’Interiors Aeroespacials li havia servit per mantenir-se coma una repudiada. Des de la instauració del sistema descarbonitzador a l’atmosfera, la indústria i comerç del tabac havia sigut il·legalitzat i les impressores 3D eren l’únic mitjà permès per a l’autoconsum de cigarretes. Tot i així, els consumidors eren vistos com a poc menys que traïdors a l’espècie humana que, per fi, havia pres consciència de la seva responsabilitat envers el planeta on vivia. Després de tres mil·lennis, l’home podia presumir de ser el conservador i defensor de la Terra. Calia, doncs, assegurar la seva permanència.

A la Júlia li quedava poc més d’una setmana per complir amb el seu compromís. Després de moltes hores a l’estudi i poques al llit, ja només li quedava esperar. Alea iacta est. Lluny de pensar en el veredicte dels seus professors, però, no podia treure’s del cap que la seva relació amb la nicotina estava a prop d’acabar-se per sempre. Casa seva estava a punt de quedar ben buida. Els cafès i les cerveses s’alçarien sobre la taula, solitàries, sense cap cendrer que els acompanyi. Llegir un bon e-book o escoltar space-jazz passarien a ser dos hàbits nus, sense el seu embolcall espès. Les cites perdrien subtilesa sense poder jugar amb els seus llavis mentre formen columnes de fum. No podia. Ho havia d’evitar. No podia permetre que allò passés. Havia d’impedir que la universitat fes pública la seva qualificació.

Si bé és cert que desitjava donar per acabada la seva etapa acadèmica, la Júlia encara no es sentia preparada per sacrificar el seu vici. Així doncs, va pensar, només calia trobar un pla que tan sols allargués un xic més la burocràcia de la institució a fi de donar-li a ella més temps per encarar la seva decisió. Malauradament, resultava massa difícil accedir a l’edifici, després que implantessin el nou sistema de seguretat a base de lectures sincronitzades d’ADN. Tampoc resultaria factible intentar hackejar l’ordinador central, ja que només es podia activar per mitjà d’una signatura a cinc bandes. Només quedava una solució; segrestar momentàniament a la Sra. Alícia, Directora de Càtedra, per tal de que no entregués les notes a l’Arxiu Central.

Va demanar el de sempre: cafè amb llet, suc de taronja i entrepà de pernil. El que no sabia era que la cambrera que l’atenia, i que havia resultat ser la seva alumna durant els dos últims anys, havia deixat dissoldre un tripi transportador en el seu suc. La Júlia va pensar que el millor remei era la solució més senzilla. La Sra. Alícia viuria un somni dissenyat curosament per a fer-li creure que, efectivament, havia entregat les últimes qualificacions d’aquell any. Per sort, va ser fàcil recrear tots els escenaris, ja que la Júlia, a més d’observadora i de tenir molt bona memòria, es coneixia prou bé la rutina de la seva Directora. En quant es despertés, creuria que s’estava prenent el cafè de la tarda en aquella mateixa cafeteria. Així doncs, només calia esperar a que la droga fes efecte sobre l’inconscient.

Un cop dormida, la Júlia es va dirigir a la taula per retirar-li les sobres de l’esmorzar i acomodar-la bé a la cadira. Passarien unes hores abans no es despertés. Abans de girar cua, però, va veure de reüll la carpeta mig oberta per on treia el cap el llistat de notes del seu curs. Estava prou convençuda que havia superat l’última prova, però les seves inseguretats sempre predominaven sobre les seves certeses. No es va poder contenir a donar-li una ullada. Amb sigil, va agafar el full dactilar amb la punta dels dits i va lliscar el dit índex fins trobar-se. Va dubtar abans no cliqués sobre el seu nom però, finalment, es va decidir. Davant la perplexitat, va haver d’ampliar la grandària de les lletres per tal d’acabar-se de creure el que llegia. Júlia Jobseny, matrícula d’honor.

Aquella nota li permetria, no només a múltiples ofertes de feines en les que sempre havia somiat, sinó també accedir a estudis altament qualificats i reconeguts si ho desitgés. No s’ho podia creure. Actualitzava la pantalla mostrada pel full, una i altra vegada, per assegurar-se que no es tractava de cap error. Quan ja va estar convençuda, va contactar amb la seva mare per comunicar-li la bona notícia. Després de molts riures i felicitacions, li va dedicar un somriure seguit per un missatge: ‘Bé Júlia, ja saps el que et toca’.

 

Maleït full en blanc

La imatge del full en blanc i la sensació que provoca no deixa de tenir cert paral·lelisme amb el nostre moment actual. És com si es tractés d’un mirall que desperta la introspecció més intuïtiva.

De vegades, tens tantes coses a dir que no saps per on començar. Quan és la vida la que et porta a tu i no tens més remei que tirar de la capacitat de reacció. És tal la informació que tens al cap que has d’esperar a processar-la abans no comences a teclejar. Això, però, no es pot considerar un veritable problema. Al cap i a la fi, només cal dedicar un breu espai de temps a ordenar les idees.

D’altres cops saps perfectament què vols dir però materialitzar-ho en paraules implica afrontar certa realitat que no sempre és fàcil d’assumir. A l’hora d’escriure, ben sovint, és molt més important saber el com que el què. La cruesa de les nostres emocions no sempre troben les paraules adients a fi de ser enteses. Així i tot, i com en el cas anterior, el temps sol ser un bon aliat per reconduir sentiments a la vida i paraules al text.

Però, i quan no tens res a escriure? La pantalla, desafiant, et recorda que el seu contingut depèn de tu i que la seva absència és fruit de la teva mediocritat. Efectivament, la buidor d’un full en blanc és la buidor d’una vida que passa, sense pena ni glòria. Un recordatori de com la teva ment dorm en un somni profund, aliena del que passa al seu voltant.

En fi, qui ho diria, sembla que al final he tingut alguna cosa a dir.

La vida (també) és somni

Si bé és cert que l’experiència ajuda molt a l’hora d’escriure, particularment, dono les gràcies per les coses que no han passat. Sempre hi ha quelcom de romàntic en allò que podia haver sigut i que finalment no va ser. Al cap i a la fi, les vivències no deixen de ser el reflexe d’una realitat, sempre limitada. En el seu moment, mantenen tota la seva intensitat però, a la llarga, el seu record queda difuminat.

Resulta molt més difícil donar pas a la creatividad a partir de lo viscut que no pas a lo imaginat. Els anhels són mutants, múltiples i eterns. Característiques idònies en el món de qualsevol art. Des de sempre se sap que la inspiració ve de les muses i el platonisme. De fet, i paradoxalment, què hi ha de més real que els desitjos?

El voler i no poder, els famosos trens perduts… ens han obert les portes, ben sovint, a emocions dignes de sentir i expressar.

I amb aquesta reflexió, m’ha resultat inevitable recordar els versos de Segismundo:

¿Qué es la vida?, un frenesí.
¿Qué es la vida?, una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Regals

Sense saber si l’encerto o no, el cert és que mai m’ha ocasionat gaire mal de caps trobar un regal per a cada ocasió. Així i tot, no negaré la dificultat de la tasca.

Primer, has de tenir en compte la relació que tens amb aquella persona. És la manera més intuitiva, si fós el cas, de descartar nyonyeries i/o trapelleries.

Després, analitzes exhaustivament, amb més o menys d’èxit, de qui es tracta. Fer aquest exercici no sempre és fàcil, sobretot quan mai has estat a casa seva. Llegeix? Col·lecciona? Cuina?…

Ara bé, quan coneixes a l’homenatjat, no es redueixen els problemes. Si té un hobby, segur que té de tot sobre la seva afició. Si és un “delicatessen”, vejam què trobes prou “fetén” i a quin preu. A cada tret, hi sols trobar un però.

El pitjor, sens dubte, és quan vagabundeges per les tendes a la recerca del regal perfecte. A part de l’evident perill d’acabar mirant coses per a tu, també pots caure en l’error d’escollir, no el que li agrada, sinó el que t’agrada per a ell/a. Aquí entra el famós “massa personal”.

Que no us enganyin. Els qui encerten no són detallistes, són aptes per a la física o per al joc.

El barri

No acostumo a visitar la meva ciutat natal, Barcelona. De fet, quan hi vaig no paro de pensar en l’hora de tornar a casa. Tot i així, les sensacions canvien quan es tracta de passejar pel teu barri. En aquest cas, allargues el temps per poder retrobar-te amb tots aquells racons que desperten els records on vas ser feliç. Trobades, xerrades, petons… Un llarg etcètera que et fa qüestionar com és possible, doncs, poder-se despistar en el dia a dia. Molt savi qui va dir que la memòria és selectiva.

Així i tot, els canvis sobre l’escenari són més que notables amb el pas del temps, més tractant-se de Barcelona. La cafeteria, la perruqueria o el forn on freqüentaves ja no hi són. Imagino que deu ser per això que veure un establiment que continua en el seu lloc fa que t’envaeixi un “absurd” entusiasme. La nostàlgia té moltes cares. Resulta curiós, també, que perduri el magnetisme inclús topant en llocs on les experiències no van ser tan bones. Aleshores caus que tu també has canviat.

El que més m’agrada, però, és que es doni aquella mínima possibilitat de creuar-te amb qui vas compartir aquells carrers. Aquell fill de veí que pujava amb tu a l’ascensor o la dona que t’atenia al quiosc. Alguns et recorden, altres els hi costa més. Amb aquests últims, tens l’oportunitat d’homenatjar aquella cançó tan genial com és ‘¿Y tú de quién eres?’ de ‘No me pises que llevo chanclas’.

La conclusió de tot plegat: estimo el meu passat a Barcelona i estimo el meu present a Girona. Serà que el temps m’ha posat al seu lloc?