Primera Presidenta

‘La Srta. Allen va pronunciar ahir el seu últim míting abans les eleccions en el seu estat natal, Ohio. Tal i com ens té acostumats, la representant demòcrata va escollir una vestimenta elegant, a l’hora que sòbria i massa clàssica per a la seva edat. Tot i trobar-se a casa, la candidata a presidir el nostre país es va mostrar distant amb la premsa, com és habitual, i va adoptar una postura rígida durant tot el seu discurs i ronda de preguntes.’ Julia abaixà bruscament el diari, fent-lo estavellar contra la seva taula. Què estava fent malament? Comptava amb els millors especialistes en dret i economia, les seves propostes eren innovadores i factibles i el seu contrincant mai aconseguia rebatre-la en els seus arguments. Des de l’inici de campanya, tant ella com la resta del seu equip havien actuat de manera neta, transparent i altament professional.

Després de pensar-s’ho un parell de vegades, va decidir seguir llegint l’article, anant directament a la part on es parlava del portaveu del partit republicà. ‘L’empresari i llicenciat en Ciències Econòmiques D. Crown, en canvi, es va decantar per fer el seu últim parlament de campanya a la capital de Washington. Va recordar les mesures que estava decidit a emprendre, entre les quals destaquen els seus projectes de nova construcció per a potenciar les marques nord-americanes a nivell internacional’. Per molt que rellegia, Julia no va trobar cap menció respecte les evasions fiscals que marcaven la trajectòria del seu rival. De la mateixa manera, buscava algun comentari irònic sobre els casposos acudits que Crown va deixar anar durant el seu discurs. Res de res. Ben al contrari, l’article el definia com a ‘una persona propera i espontània’.

Indignada, s’aixecà de la cadira i es dirigí, diari en mà, al Departament de Comunicació. Allà es trobava la cap del departament, Olivia Folk.

– Has llegit el diari d’avui?

– Sí, aquest article ens farà abaixar uns quants punts. No pots negar, però, que ja et vaig avisar. A la premsa els hi val més una imatge que mil paraules, en això basen els seus titulars. M’hauries d’haver fet cas encara que fos en el teu últim míting. La gent ja coneix les nostres propostes, però volen algú que a més els hi caigui bé. Tant et costava haver fet alguna brometa o haver-te posat una faldilla? Tothom es pensarà que no tens cames ni cintura!

– Ara resulta que he de canviar el que hi ha dins del meu armari? És absurd. La gent votarà algú que li doni confiança i pugui solucionar els seus problemes, no algú amb el qui pugui anar de cerveses! Aquest article és una porqueria i no representa el que pensa la societat.

– Tant debò tinguis raó i demà es vegi recompensat el nostre esforç.

Al dia següent la Julia veia que, segons avançava l’escrutini de vots, més clara era la seva derrota. Finalment, i un cop era evident que no era possible la remuntada, va agrair públicament la bona feina al seu equip, la confiança als seus votants i, per últim, va felicitar a D. Crown per la victòria. Arribada a casa, va encendre el televisor i, asseguda al sofà, va veure que emetien un programa on recopilaven els principals esdeveniments durant la campanya. Va pensar que era el moment ideal per analitzar els errors que havia comès i l’havien fet perdre les eleccions. Sempre havia pensat que l’autocrítica era el bon camí per aconseguir els objectius. Així doncs, apujà el volum i seguir amb especial atenció totes les imatges. Aquell programa no es va deixar res: mítings, debats, entrevistes, tertúlies…

Per molt que s’hi esforçava, no va detectar el menor indici que fes pensar que les seves intervencions no havien sigut coherents durant tot el transcurs de la campanya. El seu to havia sigut correcte i les seves exposicions entenedores. On alguns havien interpretat una actitud seca, ella només hi veia educació. Sempre va mantenir el saber estar a l’hora de parlar fins amb els periodistes més impertinents, responent de manera clara i concisa. Va apagar el televisor i, estant ja bolcada al llit, mirava al sostre sense entendre què havia pogut passar per a que la comunitat no hagués vist en ella una bona presidenta. Si més no, l’intrigava saber quins motius havien fet pensar que un evasor d’impostos era millor opció que ella. Sense haver sigut capaç d’arribar a una conclusió a tots els seus dubtes, va decidir que tornaria als seus orígens, ajudant a la societat a peu de carrer.

Quatre anys més tard…

La Julia es trobava davant el mateix televisor, sobre el mateix sofà, veient el recopilatori del que havia sigut la campanya de l’any. En D. Crown havia desmillorat, i el seu to burlesc havia canviat per un de molt més sentenciari. Els seus mítings havien perdut força, ja que gran part del seu discurs es basava en justificar i desmentir irregularitats legals durant el seu mandat. Finalment, i després de tota una legislatura marcada per una profunda crisis social, la comunitat nord-americana havia castigat al representant republicà negant-li el seu vot. La trajectòria de la candidata demòcrata, en canvi, havia estat encarnada per un discurs vigorós, agressiu i, també, repetitiu. Les seves propostes no oferien una clara alternativa al sistema actual, però això semblava quedar en un segon pla en quant es referia a la mala gestió del seu rival.

Al acabar el programa, va apagar el televisor i es va dirigir al llit per acabar de llegir el diari del dia anterior. A l’article de la secció de política hi posava: ‘La Sra. Folk va pronunciar ahir el seu últim míting amb la gentilesa que la caracteritza. Els seus simpatitzants van poder presenciar a la radiant candidata i els periodistes van ser testimonis del seu bon humor. Sens dubte, la portaveu demòcrata representa l’aire fresc que el nostre país necessita’. Després de col·locar el diari a la tauleta de nit i apagar el llum, la Júlia va quedar mirant el sostre. Recordava les ocasions en les que va veure la seva antiga companya aparèixer en diferents mitjans durant la campanya, com la vegada que va ser invitada i entrevistada en el show de prime time, on es va atrevir a cantar i ballar a ritme del Single Ladies.

La Julia va tancar els ulls mentre Estats Units celebrava que ja tenia la seva primera presidenta: Olivia Folk.

Avis

Sóc afortunada. Sóc una de les afortunades que ha pogut gaudir dels seus quatre avis. Fins ara, ho veia com quelcom normal i rebia amb certa indiferència a qui em deia ‘quina sort!’. Ara, en sóc molt més conscient.

Per a mi, com per a molts, dels avis només puc treure’n bons records. Són els nostres còmplices des de petits. Els qui no ens castigaven, els qui feien la vista grossa…i amb els qui, alhora, ens sentíem protegits.

Sempre hi ha qui et diu: ‘Això ho has tret del teu pare’, ‘això ho has tret de la tieta’… però quina alegria quan et diuen ‘això ho has tret del avi/àvia’! Ja pot ser un defecte, però tu el reps com el més gran dels compliments.

Ara me’n falten dos d’avis i ningú ha trobat cap rastre de la meva persona que els pugui recordar. Tot i així, no tot ho posseeix la genètica. De fet, seria estrany que hagués heretat quelcom de tots dos alhora. Eren ben diferents. Per començar, el meu avi era culer i ma yaya perica. Un de Barcelona, l’altra de Còrdoba, però tots dos amb una cosa en comú: cadascú, a la seva manera, estimaven Catalunya.

Futbol i Catalunya, dues coses que ocupen un gran espai al meu cor i que, en bona part, ells en són culpables. Sóc culer, però el meu avi i jo no ens posàvem mai d’acord de quin hauria de ser el joc del Barça. I, amb la yaya… no ens posàvem d’acord en res, menys en una cosa: tot i que ella no ho sabés, molt en el fons, sentia certa alegria que l’Espanyol tingués, de tant en tant, les seves victòries.

Però si hi ha records que siguin veritablement gràfics són els menjars. El meu avi, pobret, no podia cuinar gaire… però quin arròs bullit amb ‘peixets’(gambetes)! I, pel que fa a la yaya, només us diré que a la seva cuina tenia una rajoleta que deia una veritat com un temple: ‘A la millor cuinera’. El món ha perdut les millors llenties que existiran mai.

En definitiva, no podia haver sigut més afortunada d’haver gaudit del meu avi i la meva yaya (i encara ho sóc de tenir ma àvia i el yayo). Han sigut causa dels records més dolços i de les millors lliçons. Altra cosa que tenien en comú era el pragmatisme. Una visió de la vida veritablement envejable. Plana, sense dramatismes ni floritures. Fins els seus últims dies van ser els més lúcids sobre el que realment importava: ser ells mateixos fins l’últim sospir, al marge del que passava pel cap de tots els qui els estàvem al voltant.

 

 

 

Málaga, en un balcón

De nuevo, estoy en mi balcón, esperando escuchar el chirrido de mi parcela, a sabiendas de que no la vas a abrir tú. Ahora estoy acompañada de otro gato y tengo otras sillas de jardín. Ya han pasado muchos años y, asomándome a la barandilla, contemplo las casas de alrededor, todas ocupadas por vecinos nuevos.

Recuerdo mañanas como ésta, que nos hacían despertar con un solo deseo: la playa. Ahora, aunque la costa muestra sus mismos colores, solo hay lugar para el recuerdo. Esos días de verano siguen ahí, a pesar de memorarlos enfundada en chaqueta y tupido fular. En efecto, vuelvo a esta casa cuando habita el frío. Deja que mi nostalgia se aposente más tranquila.

Sigo inspirando hondo, regalando a mi olfato el aroma de pino ardiendo, saliendo de la chimenea de algún hogareño salón. Me resisto a venir cuando es la brisa quien esparce su perfume de arena y sal por el barrio. Como puedes ver, intento que tu imagen me quede lejos.

Insisto en mantenerte joven. Retengo a ese muchacho apasionado per torpe, decidido per inocente. Entonces no me percataba, porque yo era igual. ¡Qué bonito que era descubrir juntos!

Creo que los jóvenes de hoy se enamoran más fácil y rápido. ¿Te acuerdas como nuestro amor nació del primer desamor? No habíamos besado, ni abrazado ni acariciado pero ¡cómo dolía! No me queda otra que agradecerlo, por encontrarte a ti, amigo, confidente, amante. ¿Cómo explicar ahora que puede surgir un amor cómplice sin buscarlo? A veces, agradezco que seamos mayores por lo que vivimos de jóvenes. Muchos no saben qué se van a llevar cuando no estén. Siempre he creído que lo que te ocurre y no haces suceder es con lo que te quedas.

A nosotros no nos hacía falta mucho, tan solo ser vecinos y tener cien pesetas en el bolsillo para jugar al futbolín en el bar, mientras los más mayores echaban sus fichas de dominó. ¡Cuánto debemos a la cuadrilla que nos hizo tan felices con tan poco! Ahora somos nosotros los mayores y no puedo evitar sonreír cuando veo jugar por las calles a los hijos de los nuevos vecinos. Pienso que, ojalá, mi casa sea testigo de otro primer amor.

12599450_1722107934702575_542484238_n

Girocòmic

salogironaAquest any ha tocat apurar, així que el passat 9 d’octubre vaig assistir a l‘últim dia d’exposició de Girocòmic, el primer saló del còmic celebrat a la Fira de Girona. Reconec que, tenint com a precedent el Saló del Còmic de Barcelona, hi anava amb cert escepticisme. Tot i així, ja va ser una alegria assabentar-se que no calia anar disfressat per entrar-hi gratuïtament. Havent adquirit els tiquets per dinar al Firatast, tenia entrada lliure. Anar de tapes en comptes de Sailor Moon em va semblar una molt bona alternativa. De fet, va anar bé saber-ho, doncs hagués sigut l’única equipada amb vestimenta Manga. D’això sí que s’hagués pogut dir frikada en el pitjor dels sentits…

No es podia dir que la carpa fos d’unes grans dimensions, però hi havia lloc per a tot: expositors de venda de productes, mostres de la història del còmic, saleta de projeccions, espais per a dibuixants de vinyetes il·lustrades i presentacions de llibres. Fins i tot, hi van trobar un racó per a videojocs retro (oh, l’Street Fighter !). Tornar a veure pantalles en 2D em va fer pensar si l’afició als videojocs va néixer de la novetat o de la creativitat. No hi havia cap dubte, però, que l’interès seguia arrossegant a petits i grans, amb velles i noves tecnologies.

Però què ocupava el bell mig d’aquesta petita comunitat però gran família? Efectivament, un mite conegut per a tothom. La zona que ha generat més furor era protagonitzada, ni més ni menys, que per en Goku de Bola de Drac. Sembla mentida com un tros de poliespan pugui generar tantes passions, més encara si està en posició de fusionar-se amb tot aquell qui es volgués treure un bon selfie. Era inevitable no caure en la temptació de recrear (i recrear-se) en aquell ritual: FUUUUU…SIÓ! AH! Imatge per a la posteritat. Casualment, a la sala de projeccions, just davant, representaven un capítol de Bola de Drac Z, tenint l’oportunitat de retrobar-me amb el meu amor platònic de la infantesa: en Vegeta. Vaig poder comprovar que, de ben petita, ja m’agradaven els ‘tios malotes’. Qui fós Bulma!

Era el moment de tafanejar. Vaig començar per l’exposició de dibuixos, que em va fer memorar altres personatges impossibles d’oblidar: Los caballeros del Zodíaco. Una seqüencia de gargots volien demostrar que tothom podia ser capaç d’esbossar un superheroi. Veritablement, es basava en un mateix patró amb diferents complements, però Masami Kurumada va crear tendència. Tanta, que ha sigut el causant que d’altres amateurs hagin exposat a Girocòmic les seves pròpies representacions de la llegenda de Sant Jordi en el seu format.

Vaig continuar la meva ruta, ara sí, visitant expositor per expositor. Tot i que la majoria de samarretes que vaig poder presenciar entre la gent de la multitud eren de Joc de Trons, La Guerra de les Galàxies i Star Trek, l’oferta era molt més variada. De fet, resultava curiós com molts estaven encuriosits pel porno manga. De la mateixa manera, també va ser inquietant que, molt a prop, es trobava el llibre ‘Somo padres primerizos’ de Juan Carlos Bonache. Allà hi era per signar la seva obra, així com també Georgina Gerónimo i el seu ‘Miniblogger, consells pràctics per a sobreviure a la blogosfera’. La barreja de gèneres entre tot aquell munt de llibres i revistes em va semblar divertit i estimulant. Llegendes, històries d’amor, contes de terror, herois i malvats, tires d’humor… N’hi havia per a tots els gustos. De la mateixa manera, còmics europeus també hi eren present en els punts de venda. No hi podien faltar, per exemple, les aventures d’Astérix el Galo o en Tintín.

En definitiva, Girocòmic ha sigut una aposta arriscada per part d’Incatis, organitzadora de l’event. Tot i així, els resultats no podien haver sigut més positius. El món del còmic, malauradament vista únicament com una afició freak (Big Bang fa mal), participa d’una manera important a la cultura avantguardista, tant oriental com occidental. Poques branques en el món de la literatura poden presumir d’englobar fantasia, reflexió i innovació com ho fa aquest gènere. Grans i petits ho sabem i hi participem, alegrant-nos de grans iniciatives com aquesta.

Fins l’any que ve si Déu vol!

Si alguna cosa he après..

Sempre pensant en el temps… i resulta curiós com sempre provoca certa angoixa. El passat, selectiu. El futur, incert. Fa temps que vaig assumir no viure i, en el seu lloc, revisc o ‘constvisc’. Suposo que la paraula exacta seria convisc. Convisc amb un passat que no es pot repetir i amb un futur que mai sabré (‘constvisc’ amb imaginació, no sempre confessable). Pot ser per això, puc dir que estic amb pau amb el meu present. Sóc incapaç d’anar a buscar ideals, perquè sóc prou conscient que romanen tranquils al meu cap. Abans s’alteraven, però quan valores la necessitat d’un impossible, aprecies allò possible. I també descansen els meus records, fins els més intensos, perquè he sabut la seva justa mesura.

A partir d’aquesta postura, entre l’abans i el després, paradoxalment i sense jo saber-ho, m’arriba l’ara. Estic farta de llegir ‘sigues conscient de l’ara’. Estic més a prop de ‘tot arriba quan menys ho busques’. He tingut èpoques de tot, però és ben cert que l’apropament de l’exterior cap a mi mai ha sigut un dels meus forts. He arribat a la conclusió que, més que una pau interior(que ningú té ni puta idea del què és), tot arriba quan un és conseqüent. Conseqüent amb el que estima, el que pensa i el que fa. Quina tasca hi ha més difícil que aquesta? I, si cal matissar, quina tasca hi ha més provocadora que la de ser conseqüent?

Si he après quelcom en la meva meitat de vida és ser conseqüent.

Per a tu, molt estimat amic.

 

Per 70 anys més

Quan un es dedica al sector de l’ocupació, té l’avantatge de ser testimoni d’un gran ventall de conductes humanes. Tant empresaris com assalariats, tots ells treballadors, es mostren les cares que no veuen familiars i amics. És en el treball on les persones més es poden conèixer, fins i tot sí mateixes. Saber, per exemple, que la paciència la pots perdre o aguantar més cops del que et pensaves o que sota pressió les teves limitacions són més a prop o més lluny del que creies. Val a dir, doncs, que si en alguna cosa dignifica la feina és, sobretot, per ser l’escenari ideal on fer introspecció.

Fa 70 anys que Curell Suñol SLP  és un d’aquests escenaris, amb una plantilla de 50 persones coneixent-se dia rere dia. N’hi ha que han crescut dins i amb aquesta empresa, com ma mare, que va entrar amb 15 anys i en farà 58. Avui dia, treballar 43 anys al mateix lloc de treball no ho trobes a gairebé cap CV. Si bé les causes solen ser diverses, resulta més comú trobar-se amb personal que emigra d’una empresa a una altra. Així doncs, quins poden ser els motius d’aquesta permanència de tan llarga durada?

Malauradament, no vivim uns moments on el sector desocupat tingui gaires opcions per escollir la seva propera incorporació al món laboral. Tot i així, i com a éssers socials i emocionals, sempre existirà l’alternativa de quedar-se o anar-se’n, un cop es coneguin les condicions que s’ofereixen. Així és com, al cap i a la fi, es sustenta qualsevol relació, inclús la laboral: un mutu acord. Al marge dels compromisos assumits per contracte, existeixen d’altres més íntims. Les relacions poden cobrir moltes necessitats en funció de les persones en qüestió, però totes es basen en un factor comú: el benestar. D’aquesta manera, donem amb la causa essencial d’una relació de llarga durada entre empresa i treballador: una sensació recíproca de benestar.

Els qui formen part de Curell Suñol SLP han pogut celebrar 70 anys de benestar. Això vol dir, que han viscut una trajectòria de coneixement clarament satisfactòria. Tots els seus membres es coneixen bé i conviuen bé, generant i mantenint aquesta sensació de benestar. Cal dir que, tot i que sembli una tasca fàcil i bàsica, és quelcom d’admirar i difícil de trobar.

Per tot això, felicitar a Curell Suñol SLP pel seu aniversari i desitjar que aquest oasi compleixi molts anys més. Tant de bo empreses com la vostra serveixin per inspirar i propagar el plaer de viure en un bon ambient de treball.