Si bé és cert que l’experiència ajuda molt a l’hora d’escriure, particularment, dono les gràcies per les coses que no han passat. Sempre hi ha quelcom de romàntic en allò que podia haver sigut i que finalment no va ser. Al cap i a la fi, les vivències no deixen de ser el reflexe d’una realitat, sempre limitada. En el seu moment, mantenen tota la seva intensitat però, a la llarga, el seu record queda difuminat.

Resulta molt més difícil donar pas a la creatividad a partir de lo viscut que no pas a lo imaginat. Els anhels són mutants, múltiples i eterns. Característiques idònies en el món de qualsevol art. Des de sempre se sap que la inspiració ve de les muses i el platonisme. De fet, i paradoxalment, què hi ha de més real que els desitjos?

El voler i no poder, els famosos trens perduts… ens han obert les portes, ben sovint, a emocions dignes de sentir i expressar.

I amb aquesta reflexió, m’ha resultat inevitable recordar els versos de Segismundo:

¿Qué es la vida?, un frenesí.
¿Qué es la vida?, una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Anuncis