La imatge del full en blanc i la sensació que provoca no deixa de tenir cert paral·lelisme amb el nostre moment actual. És com si es tractés d’un mirall que desperta la introspecció més intuïtiva.

De vegades, tens tantes coses a dir que no saps per on començar. Quan és la vida la que et porta a tu i no tens més remei que tirar de la capacitat de reacció. És tal la informació que tens al cap que has d’esperar a processar-la abans no comences a teclejar. Això, però, no es pot considerar un veritable problema. Al cap i a la fi, només cal dedicar un breu espai de temps a ordenar les idees.

D’altres cops saps perfectament què vols dir però materialitzar-ho en paraules implica afrontar certa realitat que no sempre és fàcil d’assumir. A l’hora d’escriure, ben sovint, és molt més important saber el com que el què. La cruesa de les nostres emocions no sempre troben les paraules adients a fi de ser enteses. Així i tot, i com en el cas anterior, el temps sol ser un bon aliat per reconduir sentiments a la vida i paraules al text.

Però, i quan no tens res a escriure? La pantalla, desafiant, et recorda que el seu contingut depèn de tu i que la seva absència és fruit de la teva mediocritat. Efectivament, la buidor d’un full en blanc és la buidor d’una vida que passa, sense pena ni glòria. Un recordatori de com la teva ment dorm en un somni profund, aliena del que passa al seu voltant.

En fi, qui ho diria, sembla que al final he tingut alguna cosa a dir.

Anuncis