Farta de tanta insistència, la Júlia va prometre deixar de fumar en quant sabés el resultat del seu últim examen de carrera. Fins ara, la pressió per obtenir el títol de Dissenyadora d’Interiors Aeroespacials li havia servit per mantenir-se coma una repudiada. Des de la instauració del sistema descarbonitzador a l’atmosfera, la indústria i comerç del tabac havia sigut il·legalitzat i les impressores 3D eren l’únic mitjà permès per a l’autoconsum de cigarretes. Tot i així, els consumidors eren vistos com a poc menys que traïdors a l’espècie humana que, per fi, havia pres consciència de la seva responsabilitat envers el planeta on vivia. Després de tres mil·lennis, l’home podia presumir de ser el conservador i defensor de la Terra. Calia, doncs, assegurar la seva permanència.

A la Júlia li quedava poc més d’una setmana per complir amb el seu compromís. Després de moltes hores a l’estudi i poques al llit, ja només li quedava esperar. Alea iacta est. Lluny de pensar en el veredicte dels seus professors, però, no podia treure’s del cap que la seva relació amb la nicotina estava a prop d’acabar-se per sempre. Casa seva estava a punt de quedar ben buida. Els cafès i les cerveses s’alçarien sobre la taula, solitàries, sense cap cendrer que els acompanyi. Llegir un bon e-book o escoltar space-jazz passarien a ser dos hàbits nus, sense el seu embolcall espès. Les cites perdrien subtilesa sense poder jugar amb els seus llavis mentre formen columnes de fum. No podia. Ho havia d’evitar. No podia permetre que allò passés. Havia d’impedir que la universitat fes pública la seva qualificació.

Si bé és cert que desitjava donar per acabada la seva etapa acadèmica, la Júlia encara no es sentia preparada per sacrificar el seu vici. Així doncs, va pensar, només calia trobar un pla que tan sols allargués un xic més la burocràcia de la institució a fi de donar-li a ella més temps per encarar la seva decisió. Malauradament, resultava massa difícil accedir a l’edifici, després que implantessin el nou sistema de seguretat a base de lectures sincronitzades d’ADN. Tampoc resultaria factible intentar hackejar l’ordinador central, ja que només es podia activar per mitjà d’una signatura a cinc bandes. Només quedava una solució; segrestar momentàniament a la Sra. Alícia, Directora de Càtedra, per tal de que no entregués les notes a l’Arxiu Central.

Va demanar el de sempre: cafè amb llet, suc de taronja i entrepà de pernil. El que no sabia era que la cambrera que l’atenia, i que havia resultat ser la seva alumna durant els dos últims anys, havia deixat dissoldre un tripi transportador en el seu suc. La Júlia va pensar que el millor remei era la solució més senzilla. La Sra. Alícia viuria un somni dissenyat curosament per a fer-li creure que, efectivament, havia entregat les últimes qualificacions d’aquell any. Per sort, va ser fàcil recrear tots els escenaris, ja que la Júlia, a més d’observadora i de tenir molt bona memòria, es coneixia prou bé la rutina de la seva Directora. En quant es despertés, creuria que s’estava prenent el cafè de la tarda en aquella mateixa cafeteria. Així doncs, només calia esperar a que la droga fes efecte sobre l’inconscient.

Un cop dormida, la Júlia es va dirigir a la taula per retirar-li les sobres de l’esmorzar i acomodar-la bé a la cadira. Passarien unes hores abans no es despertés. Abans de girar cua, però, va veure de reüll la carpeta mig oberta per on treia el cap el llistat de notes del seu curs. Estava prou convençuda que havia superat l’última prova, però les seves inseguretats sempre predominaven sobre les seves certeses. No es va poder contenir a donar-li una ullada. Amb sigil, va agafar el full dactilar amb la punta dels dits i va lliscar el dit índex fins trobar-se. Va dubtar abans no cliqués sobre el seu nom però, finalment, es va decidir. Davant la perplexitat, va haver d’ampliar la grandària de les lletres per tal d’acabar-se de creure el que llegia. Júlia Jobseny, matrícula d’honor.

Aquella nota li permetria, no només a múltiples ofertes de feines en les que sempre havia somiat, sinó també accedir a estudis altament qualificats i reconeguts si ho desitgés. No s’ho podia creure. Actualitzava la pantalla mostrada pel full, una i altra vegada, per assegurar-se que no es tractava de cap error. Quan ja va estar convençuda, va contactar amb la seva mare per comunicar-li la bona notícia. Després de molts riures i felicitacions, li va dedicar un somriure seguit per un missatge: ‘Bé Júlia, ja saps el que et toca’.

 

Anuncis