Efectivament, el món mai està a la mida de ningú i no perquè el món hagi de tenir una talla concreta, sinó que, per gran o per petit, sembla com si ens neguéssim que se’ns ajusti bé. I el cert és que, tot i saber-ho, ens costa acceptar que el món no està en contra nostre. Tampoc és que nosaltres tinguem cap problema. Bé, sí, un de ben gros: ens encanten els problemes.

Sovint, sobretot en aquestes dates, penso en l’avi. M’imagino la cara que faria si sentís els meus “problemes. Miraria al cel i, dins seu, es diria: millor callo. No cauré en la simplicitat d’afirmar que abans sí que tenien problemes, que som uns tous, etc… Tot i així, sí que m’atreveixo a afirmar que avui, majorment, ens acabem fent forts davant, no tant d’adversitats externes, sinó de nosaltres mateixos.

Tenim un problema d’acceptació greu, tant de cara a un mateix com de cara als demés. Que si els tímids, uns rars, que si els espontanis, uns prepotents… i així. Per tant, em permeto un altre atreviment: els prejudicis són l’arrel de la nostra infelicitat. Com unes cortines ben espesses, no deixen veure bé a través seu i pesen com unes condemnades.

Dit tot això, i perdoneu, perquè és la Nit de Nadal però no sempre cau en un bon dia, desitjo que, si hi ha qui m’entén, recuperi les forces aquestes festes i pel 2019 renovi les neurones.

Anuncis