És aquella sensació de familiaritat però ho sents com la primera vegada. Com un espectre, està present en allò que veus, que escoltes, que olores. Tant de bo tocar-ho. Pot pesar com una pedra i tornar-se, de cop, efímer. Volar, inevitablement. Sempre sent gat i no hi ha cop que no m’enganxi abaixant la guàrdia. Sóc un ratolí en un diari de dos. Mai m’acabaré d’acostumar, tot i que sigui sempre igual. És el que té sé musa, imagino. Jo no crec saber-ho mai. O potser només sigui així amb la meva. O amb mi. No sé tampoc si deu ser bo o dolent. L’únic cert de tot plegat és que asseguro que hi ha històries interminables.

thumb_IMGP2624_1024

Anuncis