El barri

No acostumo a visitar la meva ciutat natal, Barcelona. De fet, quan hi vaig no paro de pensar en l’hora de tornar a casa. Tot i així, les sensacions canvien quan es tracta de passejar pel teu barri. En aquest cas, allargues el temps per poder retrobar-te amb tots aquells racons que desperten els records on vas ser feliç. Trobades, xerrades, petons… Un llarg etcètera que et fa qüestionar com és possible, doncs, poder-se despistar en el dia a dia. Molt savi qui va dir que la memòria és selectiva.

Així i tot, els canvis sobre l’escenari són més que notables amb el pas del temps, més tractant-se de Barcelona. La cafeteria, la perruqueria o el forn on freqüentaves ja no hi són. Imagino que deu ser per això que veure un establiment que continua en el seu lloc fa que t’envaeixi un “absurd” entusiasme. La nostàlgia té moltes cares. Resulta curiós, també, que perduri el magnetisme inclús topant en llocs on les experiències no van ser tan bones. Aleshores caus que tu també has canviat.

El que més m’agrada, però, és que es doni aquella mínima possibilitat de creuar-te amb qui vas compartir aquells carrers. Aquell fill de veí que pujava amb tu a l’ascensor o la dona que t’atenia al quiosc. Alguns et recorden, altres els hi costa més. Amb aquests últims, tens l’oportunitat d’homenatjar aquella cançó tan genial com és ‘¿Y tú de quién eres?’ de ‘No me pises que llevo chanclas’.

La conclusió de tot plegat: estimo el meu passat a Barcelona i estimo el meu present a Girona. Serà que el temps m’ha posat al seu lloc?

Anuncis

Compliu amb els compliments?

Tinc un full penjat a la meva pissarra on s’indiquen els ’12 signes que la teva vida va per bon camí’. No són gaire d’aquestes coses, però aquesta declaració d’intencions em va agradar.

Tinc marcats en verd aquells signes que tinc assolits. Ja porto la meitat. Quan hi penso, em fa sentir bé. No tothom és capaç de demanar ajuda quan la necessita o ignorar el que la gent pensi sobre la teva persona. O, quelcom difícil, deixar anar allò que et fa sentir malament.

Però, quan miro aquells signes que no estan marcats, n’hi ha un que em crida especialment l’atenció. No només perquè crec que és el més difícil d’assumir per a mi, sinó perquè penso que és el cas de la gran majoria: acceptar compliments. Ho trobo una paradoxa força inquietant.

Es tracta d’aquella falsa modèstia que a tots ens irrita? Pensem que no mereixem els compliments, tot i queixar-nos de no rebre’n prou? Creiem que els que rebem són convencionals, mentre que els que emetem són reals? No tinc gaire clar quin deu ser el motiu, però la sensació és que fer de menys els compliments rebuts ens surt gairebé automàtics.

Ens agraden però, alhora, ens incomoden. Per què, doncs, no contestem amb un somriure acompanyat d’un ‘moltes gràcies’? Sempre afegim una ‘coletilla‘ per excusar-nos.

Per cert, avui, no sé per què, esteu especialment estupends.

Tòpics

Us admiro aquells qui no us penediu de res. Sembla com si us protegís una espècie d’aura quan dieu allò de “de no ser així, jo no seria aquí”. L’equació entre els vostres triomfs i derrotes semblen haver donat un resultat satisfactori. Tirant de tòpics, la conjunció dels trens on heu pujat i els que heu perdut ha sigut satisfactòria. O, el que més m’agrada, ha sumat més els fruits del vostre atreviment que no pas els penediments de la vostra covardia. En definitiva, heu après del que no heu guanyat i heu guanyat perquè abans heu sabut perdre.

Us admiro, perquè jo sóc on sóc però encara em penedeixo de coses. Per què no viure del present, quan passat i futur no hi són? Tal com respondria Wittgeinstein, perquè passat i futur existeixen en tant que són conceptes. Em resulta incapaç de posar una balança i calcular les avantatges i desavantatges que ha causat alguna acció meva. L’únic que sé és si em fa sentir bé o malament. Sóc així de primitiva. Segueixo penedint-me d’allò que el temps no ha pogut ‘rebaixar’, perquè continuo pensant que va ser un error prou substancial per recordar-ho.

No sóc cap màrtir, però tampoc m’ha agradat mai maquillar-me gaire. Serà que ens cal ser més naturals?

Som pols

Les fulles corren, emportant-se un temps que no vol marxar i els records s’enlairen, perdent-se entre la pols. Els encerts i les derrotes s’ensorren formant la mateixa runa i les llàgrimes amb prou feines poden escalfar la fredor del moment. El sol entre les branques mortes il·lumina els pensaments, creant una teranyina on tot cobra sentit. Els segons van passant, agonitzant, atrapats en la nostàlgia. Demà, no seran més que la companyia d’un sospir.

Mentrestant, en algun lloc sonen els càntics i els riures dels qui habiten en la memòria. Els qui t’han fet encongir el cor, amb paraules i silencis. Els qui t’han ensenyat, per bé o per mal. Els qui t’han obert portes i t’han ajudat a tancar d’altres. Els qui seran. Els qui han estat. Tots els qui, rient o plorant, t’han fet créixer. Tots ells celebren sota el mateix cel enteranyinat, entre les mateixes fulles.

Arrencats del passat, quedem sols i despullats amb els nostres somnis, verds encara. Petites mostres d’esperança que acabaran en runes, però que ens esperaran entre la pols.

Primeres impressions

Punyeteres i inevitables. En tenim i projectem, i en moltes ocasions no s’ajusten al que voldríem. Som tremendament crèduls en el món de les aparences i això provoca moltes decepcions. Perdre l’oportunitat de conèixer gent que resultava ser afí o haver perdut el temps amb d’altra que ha acabat sent insuportable. Probablement, el més greu error és la nostra impaciència a l’hora de fer servir el nostre “col·lador social”, sense fixar-nos si n’hem extret tot el suc. Això comporta temps, però sembla que aquesta era de la immediatesa també ens influeix en aquest context.

Si bé és cert que la intuïció no sol fallar, en aquest cas es topa amb les “triquiñuelas” de voler encaixar. No deixem de ser qui som, ja que en l’esforç de voler agradar es dedueix qui té més o menys torpesa. D’altra banda, també hi ha un altre factor comú que ens engloba a tots quan es tracta de les primeres impressions: com més exigents som amb la resta, més comprensió cap a nosaltres demanem. Entenem prou bé les nostres inseguretats i pensem que no existeixen en els altres, quan sabem de sobres que és una condició intrínseca de l’ésser humà.

Segurament no podrem canviar mai el nostre pobre criteri pel que fa a les primeres impressions, però qui va dir que la nostra espècie era justa?

Dones fàcils

Efectivament, des de que tinc raó, les dones hem sigut fàcils. Fàcils de denigrar, fàcils de marginar i, ara també, serem fàcils d’agredir. Només cal sortir al carrer o engegar el televisor. Les dones sempre han estat en el punt de mira perquè són fàcils de criticar; aquesta és una estirada, aquesta és una fresca, aquesta és una amargada (ara mal follada és l’expressió més sentida), aquesta és prudent, aquesta és refinada, aquesta és rebel, i un llarguíssim etcètera. El que més sorprèn és quan aquests judicis provenen de les mateixes dones, que no són en poques ocasions.

Vivim en una societat que presumeix, sense gaire raó, d’haver superat prejudicis nascuts de la religió, el racisme i el classicisme. Però on ha quedat la dona? Al mig d’aquesta transició, ha exigit el paper que li correspon que no és més que la de ser un ésser humà, independentment del seu sexe. I ho ha fet sola. I, malauradament, continua tenint un suport encara insuficient. Afegir que, a més, encara ha d’aguantar compensacions mentre la discriminació segueix vigent. De què serveix allargar la mà si amb l’altra no soluciones el problema? No deixa de ser una mostra que la consciència hi pot conviure.

I seguint parlant de la no resolució del problema, també hem de suportar la previsió. Recordo que de petits ens deien: “porta’t bé”, “no facis enfadar”, “no peguis”, “no insultis”. Paradoxalment, a partir de quan les nenes es fan prou grans per prendre les seves decisions, escoltaran: “no vagis sola”, “no confïis en ningú”, “vigila amb qui vas”. Algú ha sentit mai, en aquest context, enviar el missatge “no abusis de ningú”, “respecta tothom”, “quan et diguin que no, no insisteixis”? Novament, engegueu el televisor. Què ha passat? On ha quedat aquella primera crida?

Ja és prou dolorós veure els anuncis que només van dirigits a la víctima. Ni un sol advertiment a l’agressor. Acceptació? Doncs ara ens han deixat clar que sí. Ara tenim clar que de no fer cas a aquests anuncis rebrem un “veus?, ja t’ho vaig dir”. No només això, sinó que, per lo vist, la víctima ja sabia on es ficava. Quina culpa tenen cinc fills de puta que la noia no hagi fet cas de les advertències? Va sortir de festa, es va arreglar, sortia a passar-s’ho bé a la nit, va beure. Clar! Què esperava?! Si ho estava demanant a crits! La Manada només es va deixar portar per la imprudència d’ella.

En fi, deixem de posar-ho fàcil.

 

Gràcies, muses!

Els dies precedents a Sant Jordi ens han inundat de referències de llibres i autors. Així doncs, en un dia tan assenyalat cal recordar a les muses. Olors, llocs, persones… que han fet néixer joies literàries.

Ningú dubta que la sensibilitat i el talent de l’escriptor són els pilars d’una obra. De la mateixa manera, tothom sap que el món de la literatura només pot subsistir gràcies a l’egocentrisme innat de qui escriu. Tot i així, hi ha quelcom que obre l’interruptor, generant riures, plors, odi, amor… i sense aquesta primera espurna, no hi ha creació.

Escriptor i musa seria el que era forma i matèria per Aristòtil. Prou sabem quan llegim els nostres propis textos quins tenen substància i quins no. De fet, la forma ja ho sol delatar. Els escriptors, doncs, no es valen sols. Necessiten els portadors de la inspiració.

Reconec que, quan m’he emocionat llegint, el primer que m’intento imaginar és la musa. Sempre m’ha intrigat molt saber la naturalesa de qui inspira paraules potents, al marge del tipus de sentiments que originin. Potser aquesta curiositat es deu al fet que jo m’aprecio molt a les meves.

I, a propòsit d’això, qui no voldria ser musa?

Bo o dolent, tot ve de cop

Quan la gent diu que hi ha temporades de tot, sap de què parla. Ens hem acostumat a les bones i males èpoques. La nostra muntanya russa emocional ja s’ha fornit de tantes vegades que ens cau tot de cop. I és que, efectivament, sigui bo o dolent, ve en paquet. Aquesta caixa de Pandora ve carregadeta d’una sèrie de factors externs, molt sovint, difícils d’imaginar. Arriben de tots costats. Aquest fenomen han fet néixer expressions tan emblemàtiques com: “Va, vinga, i què més?” o “Otra para bingo”.

Malauradament, aquesta ratxa mai dura el que desitjaríem. Lo bo poc i lo dolent massa. Potser per això, quan ens pregunten per les novetats a la nostra vida, són forces les vegades que no recordem quant de temps ha passat sense que ens succeeixi res. Durant les nostres etapes de plàcid avorriment sembla haver-se adormit quelcom. Poden passar mesos sense rebre cap correspondència pandorina i nosaltres ens mantenim inconscients del pas d’aquest temps, com si es mantingués parat fins la propera.

He arribat a la conclusió, doncs, que els conceptes d’optimisme i pessimisme tenen les seves arrels en aquests períodes de sorpreses inesperades. Precisament és en aquesta espera de “què serà el següent?” on la nostra perspectiva ja ve marcada per l’experiència. Serà que les nostres expectatives vénen del plàcid avorriment?

Molt fan de la gent normal

Una vegada vaig llegir aquest tuit i em va encantar. M’hi vaig sentir molt identificada. Efectivament, sóc molt fan de la gent normal, i això que deu haver-hi qui creu que jo no ho sóc pas gaire.

Sé de sobres que arran d’aquesta afirmació sortirà allò de ‘què és ser normal?’, ‘això depèn de la perspectiva de cadascú’, etc… Tot i així, segur que alguns entendreu del que parlo.

Evidentment, quan parlo d’algú normal, no em refereixo ni a virtuts ni defectes, ni tan sols de tipus. És més aviat una qüestió de coherència intuïtiva. Fins i tot de qui es lleva amb serenitat i els dos minuts està bramant intueixes de seguida que es tracta d’una persona fàcilment irascible.

Quan em refereixo, doncs, a algú que no considero normal (i no penso afegir-hi cometes) és a una persona que no hi ha per on agafar-la. Gent que has de fer veritables esforços analítics per entendre les seves actituds i accions i, encara i així, mai acabes amb una conclusió clara.

Dit d’altra manera, crec que aquesta normalitat és tan bàsica com la fluidesa en una interlocució, ja sigui en forma de ‘col·legueig’ o de discussió. Saps què esperar de l’altre i saps què espera de tu. Aquesta normalitat desapareix quan tractes amb algú que et descol·loca constantment. Com més hi tractes, menys l’entens.

Aquesta incomprensió meva deu ser normal?

Com a casa, enlloc

M’agrada viatjar i, com més ho faig, més m’agrada. De fet, ara no em cal anar gaire lluny per trobar i gaudir “allò diferent”. Amb kilòmetres i anys a les espatlles, els ulls miren més enllà del que entenien com a “exòtic”.

Així i tot, és ben cert que hi ha diferents tipus de viatgers. No sabria ben bé com definir aquestes diferències, però m’atreviria a relacionar-ho amb l’enyorança. No parlo pas de prejudicis ni la falta d’una “ment oberta”. Em refereixo a estimar tant les diferències d’on pertanys, que acabes trobant-les a faltar. I això també s’aconsegueix viatjant.

Mantinc que no és una qüestió de comparacions entre l’origen i el destí, ni tampoc de males experiències. Però a diferència d’un cul inquiet, m’agrada assentar-ho bé abans de tornar-lo a treure de viatge. Serà que no tinc el millor sofà però sí el més còmode?